Javier: Tornem de la pausa i ara presentem a un dels grans pilars de la nostra economia institucional. Parlarem d’ètica, de fundació, de reglament amb nosaltres Lluís Bahamonde, president d’Innobaix. Senyor Bahamonde, és un honor i un plaer tenir-lo al programa. Vostè, quan el vaig contactar, que ha dedicat sempre a al de temps durant tota la seva trajectòria al suport empresarial, quan el vaig convidar em va dir que els seus mèrits es redueixen a la llarga experiència que en té, que em va sobtar molt aquesta frase, no? Però què l’ha mantingut? Quin és el motor de mantenir-lo dècades donant suport a les empreses?
Lluís: Bueno, jo diria que a la vida, quan es fa una vida llarga, com la meva, doncs, a vegades hi han etapes que canvia, es fan canvis, i a vegades se segueix una línia contínua. Jo vaig tenir un canvi, bueno, el meu canvi va ser entrar en una organització empresarial ja pels anys 90, a PIMEC, va començar com associat. I arrrel de de que la presidència que hi havia que era el senyor González en aquells moments, era el president de de de PIMEC, que primer va ser CEFES, després PIMEC CEFES i després CEFES, han passat més de 30 anys. Doncs vaig començar a conèixer molts emprenedors petits. Jo era llavors directiu de multinacional i, clar, ho veia des d’una plataforma molt còmoda i molt confortable, perquè no és lo mateix jugar-te els teus diners i arriscar amb una idea d’un negoci que fer-ho a través de d’una d’una visió més de plataforma i més de més transversal i tal. Llavors vaig començar a aprendre lo que era el sacrifici, el sacrifici empresarial, els autònoms, les petites empreses. I això hi vaig començar a introduir-me cada vegada més. I llavors, el president en aquell moment em va considerar que que primer havia de ser amb una amb una delegació que es va crear que era el Baix Llobregat, com a president, em va nomenar president. Primer es reunia amb cafeteries, després vam tenir una seu pròpia, una seu pròpia, i va ser, em sembla que el segon president. El primer va ser el senyor, eh, Quintela, que era un empresari molt famós del Baix Llobregat. A llavors, ell ho va deixar i llavors em van decidir que fos jo. Jo estava al sector sanitari farmacèutic com a director de d’una entitat farmacèutica multinacional. I llavors, després d’això, es van començar a pensar que podria anar més enllà. Llavors, es van estendre a les territorials de PIMEC, que avui dia ja són 15 o 16. Llavors, jo vaig formar part, eren 12, de tota la, portava la organització com a president de les diferents territorials, per harmonitzar una mica criteris, harmonitzar temes, que avui dia ja estan bastant clars, no? Però, clar, parlo de fa molts anys. Després, també com el meu tema era sanitari, vam posar com a president de la comissió de Sanitat, per defensar cada mes tenia reunió amb la Conselleria de Sanitat, per temes que pertanyien a empreses del sector, que tenien dificultats, del sector sanitari, farmacèutic, farmàcies, apòsits, etcètera, no? I tenia les seves complexitats des del punt de vista del sector. Després, vaig passar al llarg del temps com a vicepresident de l’entitat, després com a una presidència i actualment amb la incorporació del senyor Antoni Cañete, doncs, ell va considerar que que una persona que tingués experiència podia ser el seu conseller seu en matèria de transparència i bones pràctiques, que són conceptes que que cada vegada formen més part de l’activitat, no només de les empreses, sinó de les institucions, perquè perquè, evidentment, tu pots trobar a moltes temes que no siguin il·legals o no legals, estan a la frontera, però que poden perjudicar el bon nom d’una entitat, sigui una empresa, sigui, perquè el bon nom costa anys de de fer-lo, però perdre’l el perds en minuts, amb una notícia que surti a la a la xarxa, ja has perdut la la teva imatge, no? I recuperar-lo és molt difícil. A llavors, a partir d’un moment determinat, doncs, vaig entrar per una qüestió familiar, vaig entrar a posar en marxa, em van oferir portar una fundació de malalts mentals. Això va ser cap a l’any 96, 95 o així. I llavors vaig conèixer un altre sector, a la paral·lelament amb el tema, que era com es podien inserir persones amb malaltia mental. Era una institució, era que feien treballs de manipulació amb bolígrafs, amb coses. Llavors vaig dir, per què no posem en marxa una empresa farmacèutica que la conformin persones amb malaltia mental? Aquest va ser un somni, perquè, clar, els somnis a vegades es materialitzen i a vegades no, depèn de amb quin equip de persones et trobes que et donin suport, no? Llavors vaig tenir la sort de que la pròpia institució es va alinear amb aquest sentit, van estar disposats a còrrer, jo llavors encara estava de director d’una farmacèutica, i llavors vaig recórrer a companys meus per, per exemple, per constituir doncs tot lo que era la l’estructura teòrica, el planning, no? Per dir-ho, el pla de negoci, com seria l’estructura, a on es podrien ubicar, tot lo que era la part reglament, la part reglamentària, que amb el tema sanitari és molt complexa i s’ha de i molt estricta i molt estricta. I allà vaig aprofitar contactes que tenia al Ministeri de Sanitat, sobretot el tema jurídic i el tema de direcció d’ordenació farmacèutica per a veure els requeriments, no? Llavors, vaig començar a configurar un projecte i a llavors vam veure que, en principi, podíem passar amb una fase de de manipulats i després de fabricació. Primer manipulats, que era l’acondicionament de les caixes per a tercers, no? Que això ja és una feina també que requereix totes totes els permisos i requeriments. I a llavors això va ser el primer pas. El segon pas era la planta farmacèutica. Era un somni més arriscat, perquè necessitaves un edifici. Vam tenir la sort de que va quedar lliure un edifici a la Zona Franca de 7.500 metres, i a llavors, aquí el problema va ser com podíem nosaltres accedir amb aquest amb aquesta planta, que era una un concurs de creditors d’una persona que havia havia tingut fallida. I clar, hi havia moltes nòvies per aquest per aquest espai de la Zona Franca. Vam tenir la sort de que persones conscienciades amb el projecte van donar suport i es va portar a l’Ajuntament de Barcelona amb ple. Llavors, la presidència era l’alcalde. I a llavors, al final, a pesar de moltes dificultats, vam aconseguir que en base al pla de negoci que teníem i tot el projecte que teníem, i la finançació que havíem assolit, no? De 5 milions d’euros, en total, més o menys. Sí, sí. Una pòlissa d’una una, diguéssim, una hipoteca que jo vaig signar d’un milió 800 i després a través de recursos propis, aportacions, no? De familiars, prèstecs, etcètera, doncs van aconseguir aquest diners. Llavors, al final es va aconseguir, es va inaugurar tot i que el projecte estava donant havia donat suport a l’època del president Montilla, doncs, el projecte es va inaugurar el 2010 i allà va ser va ser l’Artur Mas el que va una de les primeres visites que va fer, que amb el seu business friendly, doncs, va ser visitar Fundació Daur a la Zona Franca, va fer la inauguració ell. Ell no havia sigut el seu govern el que havia de, però al president que havia, va tocar, li va tocar. I actualment, doncs, aquesta planta treballa 110 treballadors i hi ha una unitat de recerca i es fabriquen medicaments. Jo crec que no n’hi ha cap al món, eh? Jo li comentava al conseller de justícia que es parla de reinserció a la presó i jo li dic que la reinserció amb malalts mentals no és més fàcil que la reinserció empresos. Per lo tant, aquest és un tema que s’ha de posar molt al focus, no? Després vam tenir la proposta de que a Madrid ens van demanar doncs que que, bueno, que els ajudéssim a muntar una cosa similar, la conselleria de benestar d’allà. Vaig anar a Madrid i vaig parlar amb una fundació que es diu Fundació Manantial. Això tot això ho reflexo amb aquest llibre que li deixaré. Tot això que li estic explicant ara. Llavors, el tema, tota aquesta història llavors es va muntar al Calameco, també una planta farmacèutica com la nostra. Vam convidar als, eh, tècnics que tenien a la Fundació Manantial que es dedicaven només a donar suport habitacional a les persones amb malaltia mental, 4.500, recordo que eren en aquell moment, i a llavors vam veure que hi havia la possibilitat de donar a més a més feina. No només de bogaderia, sinó feina més qualificada. Més qualificada, perquè aquestes persones poguessin tenir també uns ingressos més adequats, és a dir, que que no fos una una llimona, no? Una moina, que que, bueno, que està molt bé, la llimona està molt bé, però si la persona se’l guanya treballant i hem demostrat a la fundació, s’ha demostrat que es podia fer. Avui dia ho lidera la doctora Ana Coïn. Doncs, a Madrid es va es van posar les piles, van inaugurar, van convidar a la invitació i ells a més a més han tingut una fase molt important, que és la Fundació Manantial ho ha estés amb altres comunitats. Aquesta aquest, eh, pedagogia de com es podia fer, se n’han gaudit altres comunitats autònomes. Possiblement, no amb temes farmacèutics, que era lo que jo coneixia i podia aplicar, sinó amb altres temes, no? diferents, inclús a Sud-amèrica. I estan fent una activitat molt important amb la judicatura, perquè un dels problemes que hi han amb la malaltia mental és la tutela judicial. Quan fan un delicte, aquestes persones si no es qualifiquen i es fa una tutela, doncs poden passar a presó com un com un pres normal. Li vull dir tot això, perquè això m’ha canviat, m’ha canviat la vida. Perquè d’aquestes vivències, vaig, ostres, va haver un moment que per un problema familiar vaig trencar la meva activitat empresarial, no? I vaig dir, ara em dedicaré, faré una una part de la meva vida i faré una altra. Em dedicaré més al tema jurídic, no? La meva formació és econòmica, econòmica i biomèdica, vaig formar la Complutense i vaig fer un postgrau a Estats Units, a Michigan, però, eh, també havia estudiat dret. Llavors vaig dir, el dret és important amb totes aquestes coses que li explico, el respecte dels drets humans, el respecte al dret, els drets a les persones, el dret al treball. Llavors vaig dir, ostres, tot això que no he tingut ocasió d’aplicar, l’ètica és un dret, la transparència i les bones pràctiques són drets, no? que s’han de fer, s’han d’aplicar. I llavors vaig pensar, bueno, jo vaig dedicar-me més intensament a a la patronal PIMEC per ajudar els donar els consells que calgui o la meva participació a les trinxeres.
Javier: Sí, sí, sí.
Lluís: I vaig tenir la ocasió, precisament al 2010, quan vaig inaugurar la Fundació Daur, amb el, llavors em van oferir, amb la amb vida del senyor, bueno, abans del 2010, perquè era el era el Mas, el senyor president Montilla, dos alcaldes, l’alcalde de Cornellà, que és l’Antoni Balmón, i l’alcalde de Gavà, que era el Joaquim Balcera, em van oferir que estaven dissenyant un projecte que naixeria al cap d’un any, que es deia Innobaix, no? Havia decidit que es digués Innobaix, no? Me’l van explicar amb un dinar, però jo pensava que m’estaven explicant perquè jo ho transmetés a nivell de PIMEC. Llavors, no, però és que pensem que fossis tu.
Javier: Que tu portaràs això.
Lluís: Llavors, per mi va ser una sorpresa, no? I vaig dir, ostres, aquí hi ha molta feina, perquè començar de zero, aconseguint una harmonització público-privada, ajuntaments, empreses, entitats, petites, grans, etcètera, no era tasca fàcil. I al final es va inaugurar el 2009, el novembre, ara farà, ha fet els 15 anys, aquest novembre, doncs, es va inaugurar i es va decidir amb presència del senyor Montilla, els dos alcaldes, autoritats, etcètera, i empreses que es van afiliar d’entrada, i ajuntaments, evidentment, que formen part, no? Els 36 municipis, no? Ara és a l’àrea metropolitana, ja, primera era el Baix Llobregat, eren 31, ara són 36, de que puguem col·laborar junts amb projectes basats amb la confiança i amb les amb les lleis, evidentment, no? I els estatuts es van redactar doncs al respecte dels drets humans, vam posar tota una sèrie de d’epígrafs, no? I això ha estat funcionant fins ara. Llavors, tota aquesta història m’ha fet a mi canviar molt, perquè amb lo que tu fas, et queda, no t’ho deixes la teva emprenta, sinó també reps una emprenta de lo que fas, perquè si no, això la vida no seria així. El que el jutge té una emprenta de jutge i no pot no pot dissimular la seva vida a vegades, i quan actues per ajudar els demés, doncs al final et fiques de de peus a la galleta, però plenament, no?
Javier: Clar, això, això, jo ara que m’està dient, m’imagino, no? Normalment, a nivell empresarial, sempre determinem el retorn segons una una piala, no? I amb aquest cas, aquesta piala és és personal, no? O sigui, el retorn de tot això és un retorn personal, un retorn de
Lluís: Sí, sí. El retorn és una, és dir, quan quan a mi el em van em van nomenar soci d’honor, eh, doncs, pues és un reconeixement que no és econòmic, no és material, és un reconeixement que et satisfà, perquè dius, home, si almenys em dones una satisfacció, això fa tirar, m’anima més a tirar endavant, perquè si no hi ha reconeixement de lo que fas, al final no és perquè hi hagi un reconeixement pel teu ego, sinó pel reconeixement de la feina feta, és la feina la que s’ha de reconèixer, no la persona que la faci, sinó la feina, els resultats. I després, el 22, el Departament de Justícia també un reconeixement públic allà al Palau Pedralbes, van fer un parlament que ens va arribar al cor, perquè sobretot la meva família que pateix la teva família pateix les situacions de la teva dedicació en temes d’aquest tipus, que a vegades no tens hores, doncs també que estiguessin presents, també va ser una i el reconeixement d’ella amb una carta del conseller nou, el Sra. Padalenc, doncs també m’ha animat de que reconegui que potser sóc l’únic que s’ha mantingut al llarg de 15 anys com a assessor del CNI, del Departament de Justícia, els demés han anat canviant i clar, llavors has quedant, es torna a començar a fer l’explicació, quan tu ja la coneixes, perquè has passat per molts consellers que han passat al mundo, aquest, l’anterior, l’altre, l’anterior, i coneixes, però jo penso que si vols acabar una feina, no la pots deixar a mitges. Mentre et dongui, tinguis salut i et sentis, no? I al final arribar a una finalització. Jo penso que les coses no acaben mai, perquè els temps estan canviant. Ara tenim la intel·ligència artificial, les noves tecnologies que ajuden, però també poden fer mal, és a dir, que tenim les dugues, les dugues vessants. Un empresari avui dia, doncs, té que tenir cura de com utilitza aquestes noves tecnologies, perquè te’l poden ajudar molt, molt, sobretot amb el tema biomèdic i amb el tema de recerca ajuda molt, perquè utilitzes moltes dades que ja que hi són i que no tens perquè elaborar-les de nou. S’ha demostrat amb les vacunes. El RNA missajero, per exemple, no és una vacuna, és un estimulador de la immunitat, però aquest any que va sortir, normalment una vacuna són 10 anys, per què va sortir amb un any? Perquè tothom hi va posar recursos, tothom hi va posar el treball, tothom es va transmetre, es va transmetre la informació transversalment a tot arreu del món i va aconseguit que no només sigui per això, sinó que s’està utilitzant pel tractament del càncer, els RNA. Clar, sí, sí. És una nova via. És una nova via que ha sortit a nivell d’investigació per poder reforçar el sistema immunitari de les persones que pateixen càncer i poder evitar doncs els la recidives i poder evitar tot aquest tot aquest problemàtica que hi ha i noves i noves enfermetats que van sortir. És dir, jo penso que des del punt de vista de motivació per ajudar els demés és quan quantifiques i comences, al final t’atrapa, perquè et dones compte que si tu has arribat a tenir una experiència, no s’hi pot perdre aquesta experiència, no te la pots emportar, per què no la transmet? I el tema d’Innobaix és un exemple de que la transmissió d’aquesta d’aquest coneixement entre ajuntaments, petites empreses, tal, ha donat els seus fruïts, és dir que la publicació que no li vaig no li vaig
Javier: Just just ara volia preguntar-li d’això, perquè clar, m’ha estat dient que han passat 15 anys d’Innobaix, no? Haurà haurà canviat molt, haurà crescut molt, haurà madurat molt, però sobretot, ara el que volia preguntar-li és quina petjada ha quedat, no? O sigui, perquè al final està molt focalitzat a la nostra comarca, que és el Baix Llobregat, és una comarca que sabem que econòmicament per Catalunya és important, però quina petjada? Quina és la quina és el el motoret que que posa Innobaix dintre de tota l’economia del de la comarca?
Lluís: Bueno, jo diria que això es basa amb les necessitats que que van sortint i que nosaltres a la proposta que fem cada any de la proposta de d’activitats, doncs, procurem doncs d’oferir tot allò que recollim. Clar, primer hem de recollir la informació, no només d’ajuntaments, sinó d’empreses. Aquesta recerca és la més important, perquè si tu elabores propostes a cegues, segurament serà un fracàs i acabaràs tancant les portes. Això passa com a les empreses. Si no busques informació del mercat, de les seves necessitats, lo que fagis no s’adaptarà a la necessitat del mercat, és dir que és buscar, és lo mateix que llavors, per exemple, a intel·ligència artificial, que és un tema nou, doncs vam fer, es va desmordar, vam tenir que fer tres sessions, va haver overbooking, tant amb ajuntaments com amb empreses com amb CEOS. I també treballem amb els CEOS d’empresa. Vull dir, perquè clar, la transferència de coneixement d’un CEO que està amb un sector, amb un altre que està amb un altre, no és tan diferent. No és tan diferent. La problemàtica és bastant bastant similar. Si anem als els els temes bàsics, no és, i llavors quina quina és l’emprenta? Una de les de les coses que em sento molt orgullós són els 10 anys que s’han assolit a l’Innòbus. Aquesta tasca que fem amb joves, que molts d’ells es repeteixen i publiquen coses a LinkedIn dient que ha sigut una sort haver fet això, han conegut empreses, s’han connectat amb empreses, han tingut que, van anticipat amb reptes d’empresa.
Javier: M’ha cridat molt l’atenció quan veig a LinkedIn sobretot les publicacions del de la gent que ha participat. Aquesta transparència, aquesta naturalitat a l’hora d’explicar tot això. De fet, tindrem aquí a la Natàlia Mir perquè ens parli d’aquest projecte, perquè vull fer un monogràfic d’aquest projecte.
Lluís: Ella és la l’experta amb aquest tema i és la que viu amb el tema del de l’autobús que fan aquest recorregut de dues setmanes. Jo hi he fet alguna parada, però clar, seguir dues setmanes seguides amb els joves és la gran és un gran gran projecte i a més és un projecte que comunica molt bé. O sigui, no només és tècnic, perquè al final els projectes hi han projectes molt tècnics, he vist els guanyadors d’aquest any i hi han projectes molt, molt tècnics, però a l’hora de comunicar-ho, arriba a tothom, lo qual.
Javier: Exactament.
Lluís: No? I a part ells són comunicats, són transcriptors del tema, perquè cada jove d’aquets amb el seu entorn, la joventut està molt molt arrelada amb amb amics, amb equips. I el transmetre tot això aconseguim la replicació del tema. És igual que el que passa amb el amb els diaris, no només el llegeix la persona que el rep, sinó que aquell diari passa a molta gent, no? Doncs, el tema de la comunicació d’aquest tema estem molt molt xocats i animats perquè veiem que traspassa molt el tema. I no només veiem que jo tinc contactes que m’escriuen de de de Nord Amèrica, d’Amèrica, d’Anglaterra, doncs, que s’interessen per temes, no? Una prova és aquest article que que jo he presentat, bueno, per la vuitena o novena vegada, ja, l’impossi internacional de dret sobre l’impuls de l’economia local i la defensa dels drets humans. Parlo d’aquest tema, parlo de l’Innòbus i aquest article que són 20 pàgines, l’article, doncs, per primera vegada, doncs s’està publicant en altres llengües a nivell internacional. Es publicarà, no només queda amb el llibre d’actes i amb el llibre de ponències, sinó que van decidir que pel tema que tenia, que era una una barreja entre drets fonamentals i humans i economia local, era molt interessant. I m’ho van demanar un, me recordo amb un magistrat de de Brasil, el Dr. Bocenec, que col·labora sempre amb aquest simposium i està, és de jutge federal a Brasil, doncs, d’un estat de Brasil, doncs, em van demanar ell l’autorització per per poder-ho replicar també, no? O sigui, va haver un interès des del punt de vista també de la judicatura, no només de l’economia i serà publicat en revistes d’economia i dret, no només de dret, sinó d’economia.
Javier: Doncs, amb tot això que m’està explicant, i clar, tot això vol dir, dius, home, si lo que has fet interessa tanta gent, vol dir que val la pena replicar-ho. Clar, replicar-ho, val la pena. Però, amb tot això que m’està explicant, la primera pregunta que li vaig fer era que que el motivia, quin era el seu motor i ho tenim clar.
Lluís: Ha nascut un tema d’un punt d’un nucli social, eh?
Javier: Té té un retorn social, un retorn personal, una satisfacció d’aquest canvi que es va deixar, que això no para mai.
Lluís: Sí, sí, sí. I llavors, és un tema que jo crec que, eh, no es pot aturar, perquè la defensa dels drets no es pot aturar. Ja veiem com altres països estan perdent aquesta, no tenen aquesta defensa dels drets. I els drets són des de que neixes hasta que mors, no no és que s’intervingui, no és que parin a partir d’una edat, continuen els drets, continuen seguint drets de la persona i això s’ha demostrat amb moltes qüestions que han sortit, no? Però vull dir que l’empresa, cada vegada més, si vols ser una empresa saludable, sostenible amb el temps, no només respectar els ODS, que això normalment és un tema molt ampli, no? Estem parlant de 30, no? Vull dir, estem parlant de coses molt bàsiques, com el tema de de una ètica empresarial, uns valors empresarials, un reconeixement de la persona que treballa amb tu, del valor que aporta, el valor material que t’aporta a l’empresa, i pensant també que ha de donar un benefici, evidentment.
Javier: Clar, les empreses tenen molts més components que just el que està al balanç ara, que no surten als balanços, però que madeixen una mica la salut de les empreses, no? I aquí volia parlar, precisament, de lo que m’ha dit abans, que és el tema de l’ètica, no? Ja no l’ètica empresarial, sinó l’ètica com com a disciplina, no? Exactament, com com a concepte, no? Que és un concepte tant a la vida personal, com en com en la vida laboral, com en la trajectòria empresarial, no? Quina quina quina salut empresarial li veu a la comarca amb tot aquest que vostè que porta molts anys, que veig des de l’època de PIMEC, com ha anat avançant tot això, amb projectes com l’Innòbus, quina salut li veu a la a la comarca? He vist just que avui ha publicat que havíem crescut un 6% amb algo, si és veritat, fa una estona que ho he vist. Exactament, llavors això és un creixement. Déu-n’hi do.
Lluís: Bueno, és que clar, jo penso que si no busquem un creixement sostenible, no podem ajudar el tema social. És dir que el tema social, quan es va decidir que els impostos que els excedents fossin impostos, ja l’època dels romans, eh? Parlo de dret romà, eh? Quan el romà va dir, quan hi ha excedents, els excedents una part ha de ser per ajudar els més desfavorits. I això després s’ha traduït amb impostos, no? Ja països que el tema impostos és més l’hàbil, perquè tampoc ajuden tant, com per exemple Estats Units. Doncs no ajuden tant a a les persones més desfavorides amb temes d’ajudes, col·laboracions, inserció, presons, per exemple, la inserció que fem a les presons catalanes, Espanya no té res a veure amb la que es fan a altres països. Ja només del nostre entorn, eh? Doncs, aquí hi han recursos, s’han de posar recursos. Clar, aquest recursos surten del beneficis empresarials. Una part va impostos per ajudar, però una altra part també hi han molts filantrops, com sabem algunes empreses grans que ho estan fent, donar, donar diners per, per això, perquè si no, si no generem beneficis, però clar, l’empresa perquè genera beneficis ha de ser sostenible. És dir, no podem permetre que una empresa, una startup comenci i com diuen, als 5 anys, això ho explica el llibre, el 60% hagin mort. Frustració, pèrdua d’interès, il·lusions, capital que perds, tot el capital que has posat, el que has demanat a la família, tot això, quan comença una startup, s’ha d’ajudar. S’han de monitoritzar i s’han de monitoritzar, perquè, perquè hi han coses que són errors de calaix que passen. El tema de la financiació. Si tu muntes una empresa i pensant que amb 1.000 € podràs començar o amb el capital mínim que diu una SL, doncs, moriràs ràpidament. Has de pensar que si realment el teu projecte té sentit i està ben suportat, necessitaràs més recursos, i has d’anar treballant des del dia 1 per tenir més recursos, més financiació pel teu projecte. I tot això a més, si ho apalanques amb un concepte ètic, amb un marc ètic, comences millor, el tema ètic que no, primera, no pots enganyar els inversors. Aquesta és la primera, és dir, no és il·legal, però perquè diuen, home, a mentir és un canvi d’opinió, no? Això ho diuen alguns, no? No vull donar noms. No, no, mentir és mentir, és dir, si tu tens dubtes del teu projecte, l’has de treballar una mica més. I la teva ètica, què vol dir? Que l’has de transmetre a que tot lo que tu sigui transparent, transparència de lo que tu creus, transparència amb els recursos que posaràs, amb la dedicació que faràs i amb tot lo que tu has fet, ho has de comunicar els inversors. I els clients, quan venguis un producte, no pots enganyar. El producte ha de cobrir unes necessitats, perquè si no, aquesta empresa ja neix feble, no té consistència. I tot això requereix un temps previ. Si tu no saps, si vols muntar una botiga, lo primer que has de fer, si no tens coneixement de com has de muntar una botiga, és ficar-te un temps a treballar amb una botiga. Jo és lo que faria, em aniria a una botiga i diria, escolti, no vull cobrar, però permeti que col·labori aquí amb vostè i tal, per aprendre una mica com funciona el negoci, els proveïdors, els clients. És dir, és tot un compendi de coses que són de sentit comú. Però clar,
Javier: Però que no es tenen, que no es tenen, que no es tenen.
Lluís: Perquè, clar, es pensa que el fi justifica els mitjos, no? O els mitjos justifica la finalitat, com el vulguis posar, i això no és veritat. És dir, al final un projecte sòlid, si no estàs ben sustentat amb valors, i els valors són honradesa, transparència, bona pràctica, una ètica, l’ètica a vegades m’han preguntat, i escolta, i l’ètica què vol dir la ètica? Bueno, la ètica no és un concepte abstracte, és que la teva vida la facis, eh, que tu comuniquis de veritat, no et guardis res, perquè si et guardes alguna cosa, això no és ètic. Si tu estàs negociant i t’estàs guardant que tu creus que aquest que ve a invertir en tu és per donar-te capital perquè tu no tens clar el negoci i lo que vols és sobreviure uns mesos més, això no, no és il·legal, però no és ètic.
Javier: Totalment. Amb això, amb això, senyor Bahamonde, em vull quedar amb aquesta frase, no? Aquests valors estructurals ètics, per a l’hora de construir una empresa, a l’hora de construir un projecte que normalment no es tenen en compte, i per què li dic tot això? Perquè el vaig convidar el dia 12 de desembre a un club de negoci que començarem aquí i que vull començar amb aquests valors ètics, no? Perquè no volem no volem parlar de networking, no volem parlar de serveis, volem parlar de les necessitats reals, no? I i aquests problemes que podem tenir a nivell de de valors a l’hora de treballar, no? Llavors, serà un cercle d’empresaris de Corbera als voltants i vindrà algun de més fora també al dia 12 per xerrar de tot això, eh? Volem fer un fòrum obert. Llavors, tota aquesta conversa que estem tenint ara a tots els nostres oients, els vull convidar, a que comencin la setmana que ve començarem a enviar les invitacions, a que vinguin el dia 12, perquè el senyor Bahamonde estarà aquí i continuarem parlant de tot això, perquè al final, l’experiència, com dèiem abans, l’experiència és una de les coses que t’ensenya molt, no? a la vida, i al empresarial, més encara. Llavors, una mica és el el fòrum que volem parlar. Al dia 12 el tindrem aquí a Corbera, a sobretot moltes gràcies per venir. M’ha encantat xerrar amb vostè. Continuarem xerrant. Realment, tenim professionals tan vocacionals i i amb aquest, amb aquest fonament, no? A aquí al Baix Llobregat, és és un plaer, no? Per tenir gent així, amb la qual pots aprendre moltíssim.
Lluís: Tots aprenem, eh?
Javier: Sí, sí. Jo sempre ho dic, eh? Jo sempre ho dic, jo que em dedico a mentoriar start-ups, com deien abans, una de les coses que sempre dic és, vosaltres apreneu de mi, però jo estic aprenent de vosaltres contínuament, no? Perquè cada empresa o cada projecte és un món diferent i hi han coses que potser no saps, no saps com són i i estàs aprenent contínuament. Totalment d’acord. Doncs, moltes gràcies, senyor Bahamonde. I al dia 12, estarem aquí al fem negoci live amb tots vosaltres.
